Hi ha una tendència en el disseny d’interiors d’alta gamma que, paradoxalment, consisteix a deixar espai. No en el sentit físic del terme —tot i que també—, sinó en un sentit més subtil i més difícil d’articular: deixar parts d’una casa sense resoldre del tot. Sense decorar fins a l’últim racó. Sense anticipar cada ús possible. Sense tancar cada decisió abans que l’habitant hagi tingut l’oportunitat de prendre-la. Com si els millors espais fossin, en el fons, els que permeten que qui els ocupa els completi.
És una idea que va en contra d’una certa noció del luxe com a perfecció acabada. L’habitació que ho té tot. L’apartament on no falta res. La propietat lliurada amb cada detall ja resolt, cada superfície ja triada, cada racó ja decidit. Aquest model d’excel·lència té la seva lògica: parla de cura, d’atenció, d’un estàndard elevat en cada elecció. Però quan aquesta perfecció és massa literal, produeix un efecte curiós i gairebé involuntari. L’espai es torna aliè. Sofisticat, sí. Impecable, sens dubte. Però aliè. Com si pertanyés a algú que no ets tu.
Els arquitectes que treballen amb més criteri ho saben des de fa temps. No projecten cases per a un habitant ideal i abstracte. Projecten per deixar marge. Parets que esperen una obra que encara no existeix. Racons que esperen un ús que el propietari encara no ha descobert en ell mateix. Espais que no han decidit encara què seran, perquè aquesta decisió li correspon a qui arribi després. Hi ha estudis que anomenen això arquitectura oberta. Altres simplement ho entenen com a respecte cap al futur habitant. En qualsevol cas, aquesta indefinició calculada no és un defecte de disseny: és una de les formes més sofisticades d’hospitalitat que un espai pot oferir.
Vivim en un temps que ha convertit l’optimització en virtut cardinal. El calendari sense buits. El projecte perfectament executat. L’estratègia sense variables ni marges. La vida organitzada fins a l’últim detall per maximitzar l’eficiència de cada hora. És una manera d’existir que té la seva utilitat, naturalment. Però també té un cost que rarament es comptabilitza: elimina l’espai per a l’inesperat. Per al gir que no estava previst. Per a la versió de tu mateix que encara no saps que necessitaràs.
La vida real —i la vida ben viscuda en particular— necessita certs marges. Zones sense instruccions. Parts d’un mateix que encara no s’han resolt i que, precisament per això, continuen vives. El filòsof Byung-Chul Han va escriure sobre la necessitat del temps buit com a condició per al pensament. Els neurocientífics parlen de la importància del descans cognitiu per a la creativitat. Els millors creadors, en gairebé qualsevol disciplina, protegeixen els seus espais de no-saber com si fossin el seu actiu més valuós. Hi ha alguna cosa en l’inacabat que continua sent fèrtil d’una manera que el que ja està acabat no pot ser.
Una propietat de qualitat ofereix exactament això. No sols metres quadrats i materials nobles, no sols una arquitectura ben resolta o una ubicació privilegiada: ofereix la possibilitat de convertir-se en alguna cosa. De ser modelada, lentament, per qui l’ocupa. De canviar amb les estacions, amb els anys, amb l’arribada de noves etapes de vida que en el moment de la compra ni tan sols s’intuïen. Les cases que envelleixen bé —i n’hi ha molt poques— són les que tenen aquest tipus de caràcter: no imposen una lectura única, sinó que n’accepten diverses al llarg del temps.
Sitges, com a enclavament, té alguna cosa d’aquesta mateixa qualitat. No tot està dit en aquesta costa. Hi ha capes que cadascú descobreix al seu propi ritme: la calma dels mesos d’hivern, la intensitat de l’estiu, els matisos d’una comunitat que fa dècades que construeix alguna cosa difícil d’imitar. Qui coneix bé el lloc sap que les primeres impressions, ja notables de per si, no són les més importants. La profunditat arriba després. I arriba per quedar-se.
La millor inversió no és la que ja ho té tot resolt. És la que té prou caràcter i prou fondària per convertir-se, amb el temps, en teva. Per deixar de ser una propietat que posseeixes i convertir-se en un lloc que et pertany d’una manera diferent, més íntima, més difícil d’explicar i per això mateix més valuosa.
La Clau Elite treballa amb qui cerca propietats que tenen aquesta mena de profunditat.
